3.ca.39

FULL  D’AVALUACIÓ

Durant tot el curs t’he avaluat. Ara et toca a tu. M’agradaria que contestassis amb sinceritat les preguntes següents. La informació que n’obtindré em servirà per preparar les classes de l’any vinent. Gràcies.

  1. Quina/es activitat/s de totes les que hem fet durant el curs t’ha/n agradat més? Per què?
  2. Quina/es t’ha/n semblat més útil/s? Per què?
  3. Quina/es has trobat a faltar? Per què?
  4. Quina/s no t’ha/n agradat o has trobat supèrflua/es? Per què?
  5. Fes una valoració global de l’assignatura i del que penses que has après al llarg d’aquest curs.

MOLTES GRÂCIES I BON ESTIU!

Anuncis

3.ca.37

Benvinguts al nord (per a dilluns 11-6-12)

.

1. Localitza geogràficament  Nord Pas de Calais

2. Cerca informació sobre el  picard i el xatimi.

3. Com és el nord segons els personatges del sud ?

4. Com ens fa veure la pel.lícula que són tòpics?

5. Per què el Sr. Abrahams (protagonista) no conta la veritat a la seva dona?

6. Per què creus que existeixen els tòpics? I els prejudicis?

7. Quins són els tòpics sobre els “mallorquins”? Penses que tenen una base real?

3.ca.36

Text per a llegir A CLASSE demà 1 de juny.

LA DONA ASTUTA

Fragment adaptat de Les mil i una nits. Anònim (segles IX-XV)
Nota prèvia: Aquest relat forma part d’una cadena de contes que, segons qui els explica, pretenen demostrar que ja sigui les dones ja sigui els homes, són poc de fiar. Per això Xahrazad, la narradora principal de Les mil i una nits, comença dient que algú l’ha sentit explicar a un visir per convèncer un rei de la maldat de les dones.

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir continuà:
—La falsedat és fum, la veritat té peu profund. Majestat, la veritat sempre sura. Heu de saber que l’astúcia de les dones és certament perniciosa, i així figura a l’Alcorà. Ara us explicaré la més grossa que mai s’ha comès: la que va fer una dona a tots els dignataris d’un reialme.
Es veu que la filla d’un comerciant estava casada amb un home que sovint havia de fer llargs viatges. I en un de tants, s’hi va allargar més del compte.
La seva esposa es va sentir terriblement abandonada i s’enamorà d’un jove, també fill de comerciant, que la corresponia. Però en una ocasió el jove es va barallar amb un conciutadà que el denuncià al valí, i per aquest motiu, va ser empresonat immediatament.
A l’enamorada muller del viatger, la mala nova la va fer sortir de polleguera. S’abillà amb la roba més elegant que tenia i es dirigí de dret a veure el valí per lliurar-li un escrit que deia:
«Aquell que vós heu engarjolat és el meu germà, que es va discutir amb un tal; però, a causa del fals testimoni que vós escoltàreu dels qui van presenciar l’incident, ha estat empresonat injustament. Senyor, atesa la meva total i absoluta dependència d’ell, us demano encaridament que el poseu en llibertat.» El valí, havent llegit el missatge, es mirà lascivament la dona i li digué:
—Entreu a casa, mentre el faig presentar perquè us el pugueu endur.
—Senyor, jo sóc sola en aquesta vida. I com que només confio en Déu (Alabat sia!), no puc entrar a casa de ningú.
—Doncs si no puc satisfer el meu desig amb vós, em temo que el vostre germà no serà alliberat —respongué el valí.
—Si això és el que voleu, haureu de venir a casa meva amb temps suficient per acomodar-vos-hi, dormir i romandre-hi tot el dia.
—I on viviu? —digué immediatament el valí, desitjós que arribés el moment de la cita. La dona li digué on vivia, se n’acomiadà i es dirigí a casa del cadi. —Us puc servir en alguna cosa? —Senyor, si us ocupeu del meu cas, Déu us ho pagarà.
—Algú us ha fet una injustícia, potser?
—Us he vingut a veure pel meu germà, que és l’única persona que tinc en aquest món. Arran d’un fals testimoni se l’ha empresonat i us vinc a demanar que intercediu per ell davant el valí.
La dona també despertà en el cadi el desig carnal, i aquest li digué:
—Entreu a casa i acomodeu-vos amb les esclaves mentre jo envio l’ordre al valí perquè alliberi el vostre germà. De bona gana pagaré la fiança a canvi de gaudir de la vostra agradable companyia. La vostra eloqüència m’ha captivat.
—Aquest és l’exemple que doneu al poble, senyor? —Vós mateixa. Si no entreu a casa ja us en podeu anar a trucar a una altra porta. —No creieu que a casa meva, lluny de les mirades d’esclaves, servents i l’incessant
entrar i sortir de gent, seria més discret i tranquil? Us he de confessar que sóc del tot inexperta 8
en aquesta mena d’assumptes, però la necessitat constreny… —Entesos, digueu-me on viviu —va dir el cadi. I ella el cità a la mateixa hora i al mateix lloc que el valí. La tercera visita fou a cal
visir i allà exposà de nou el cas del seu inexistent germà. Segons que sembla, al visir també li va fer peça.
—Si no puc donar gust al meu cos amb vós, el vostre germà no serà pas alliberat.
—Senyor, doncs haurà de ser a casa meva. A més de ser un lloc segur, no queda gaire lluny d’aquí i és curiós i endreçat; ja sabeu quanta netedat i polidesa requereix caure en falta.
—On és casa vostra? —preguntà el visir decidit.
I el convocà per al mateix dia i hora que els altres. Però encara va voler provar la consciència del rei i li anà a sol·licitar l’alliberament del seu germà.
—Qui el va fer empresonar? —El valí, majestat. Ni el rei no es va poder esquitllar de les sagetes de la passió. I de seguida li proposà: —Per què no entreu a palau mentre jo faig presentar el valí a fi que deixi lliure el
vostre germà? —Majestat, si de debò voleu gaudir de la meva companyia, no m’hi entossudiré pas.
Tanmateix, seria un honor per a mi si acceptéssiu de trepitjar casa meva. —Si així ho desitgeu, per mi no hi ha inconvenient —acceptà el rei. I ella l’emplaçà el dia i hora assenyalats als altres. La dona, havent sortit de palau, se n’anà a veure un fuster. —M’agradaria que em diguéssiu quant em pot costar un armari amb quatre postades
disposades de manera que cada compartiment es pugui tancar amb clau. —Uns quatre dinars, però si vós voleu, bella dama, m’ho cobraré de la peça. —Si ha de ser així, feu-ne cinc… amb pany i clau, eh? —Com vós maneu —va fer el fuster, més content que un gínjol. I ella li encarí que li portés l’armari aquell mateix dia sens falta. —Si voleu, espereu-vos un moment, us faig l’armari ara mateix i ja passaré a cobrar-
me’l —li suggerí el fuster. La proposta li va anar com l’anell al dit, car ja se’n va poder anar cap a casa amb
l’armari de cinc postades enllestit. El col·locà a la sala on pensava rebre les visites aparaulades i se n’anà a cal tintorer a tenyir quatre vestits, cada un d’un color diferent.
El dia de la cita múltiple, va fer gran parament de menges, begudes, fruites i perfums, es posà el vestit més elegant del rober, s’empolainà i es perfumà.
A més a més, va cobrir el terra del lloc on rebria les visites amb les més valuoses catifes i es disposà a esperar el primer.
El cadi fou el més puntual. Ella li féu cortesia i tots els honors de consuetud i el va fer seure al lloc que havia disposat. Entre carantoines i plasenteries, el cadi aviat començà a pensar no pas amb el cap sinó amb l’entrecuix, peró ella el va saber aturar:
—Senyor, traieu-vos la roba, estareu més a gust. Aquí teniu una túnica i un vel de color groc, mentre jo vaig a buscar el menjar us ho podeu posar.
No havia tingut temps de fer una passa que trucaren a la porta. —Qui hi deu haver? —preguntà el cadi. —El meu marit! —I… què faig? On vaig? —digué, escagarrinat.
—No tingueu por. Fiqueu-vos en aquest armari. —On vós vulgueu. I el va fer posar al compartiment inferior de l’armari i el tancàamb clau. El segon visitant era el valí. —Senyor, sou a casa vostra —li va dir, després de les reverències i de fer-lo passar
cap a la sala—. I jo sóc a la vostra disposició, per servir-vos en tot el que calgui. Ja que heu de passar el dia aquí potser que us tragueu la roba i us poseu aquesta camisa de dormir de color vermell que us he preparat a posta.
Ella li guardà la roba que es va treure i, abans de seure a la seva vora, li posà un cassigall també vermell al cap. Un cop iniciat el joc amorós, i quan ell ja s’havia excitat, la dona li demanà:
—Senyor, com que aquest dia us el dedico tot a vós i ningú més no el compartirà, vull que em feu l’ordre d’alliberament del meu germà; així estaré tranquil·la.
—Només faltaria! Ara mateix! —accedí, complaent.
El missatge que dirigí al carceller fou el següent: «Així que us arribi aquesta missiva, deixeu immediatament en tal en llibertat i, sobretot, no feu cap pregunta a qui us porta el full.» El rubricà i el lliurà a la dona, que, havent aconseguit el que volia, es tornà a enjogassar amb ell.
Però el tercer convidat no es va fer esperar. —Qui ve, ara? —preguntà el valí, astorat. —El meu marit! —I què faré, jo?
—De moment, fiqueu-vos en aquest armari. Jo vaig a veure si el faig fora i torno de seguida —respongué ella, mentre l’empenyia cap al segon compartiment de l’armari per tancar-l’hi.
S’ha de dir que, com és obvi, tota la conversa que ells dos havien mantingut l’havia sentit el cadi de l’armari estant!
El que havia trucat ara a la porta era el visir.
—Senyor —el saludà ella, amb una profunda reverència—, és un gran honor tenir-vos a casa. Preguem a Déu perquè puguem fruir de la trobada!
Tan bon punt s’hagué assegut, ella li digué:
—Canvieu-vos la roba, estareu més còmode. Poseu-vos aquesta bata llarga de color blau i aquest caperó roig —li deia, oferint-li les peces—, són més adients per degustar l’àpat, passar-s’ho bé i dormir, que no pas els formals vestits del visirat.
El visir, cec de desig, s’estirà amb ella al divan, però no li resultà tan fàcil com ell es pensava. Cada vegada que volia complir l’obra carnal ella el dissuadia de fer-ho amb dolces paraules i gestos delicats:
—Tranquil, ja tenim temps… I, mentrestant, el quart convidat trucà a la porta. —Qui havia de venir? —El meu marit! —I ara què? —va fer el visir, incorporant-se d’un bot. —Mentre distrec el meu marit, us poseu en aquest armari. El rei havia acudit. Ella el
conduí amb tota delicadesa i cortesia cap al divan i el convidà a seure. —Majestat, és un honor tan gran tenir-vos a casa, que ni amb el món sencer no us
podria pagar un sol dels passos que heu fet per venir. Si em permeteu, majestat, us donaré un consell.
—Digueu, digueu.
—Us hi hauríeu de posar bé i per això em sembla que fóra millor que us traguéssiu la roba —li suggerí ella.
El rei es va treure el vestit que duia, que devia valer no menys de mil dinars, i ella li engiponà un retall i un turbant que no arribava ni de bon tros a deu direms. Un cop fet això, ella es disposà a afalagar-lo i manyuclar-lo; i tot, davant el testimoni silenciós dels qui ja eren tancats a l’armari. Sa majestat li posà la mà al coll per estrènyer-la contra el seu cos, però ella l’aturà amb unes paraules:
—Majestat, havia desitjat tant tenir-vos a la vora! No us cal córrer, obtindreu el que us vaig prometre.
I mentre intercanviaven quatre paraules, trucaren a la porta. —Qui hi deu haver? —preguntà el sobirà. —El meu marit! —Doncs fes-lo fora a les bones, perquè si no jo el faré fora a les males, entesos? —No us amoïneu, que jo sé com tractar-lo…
—I jo què faig?
—Veniu —li digué ella, agafant-lo per la mà i fent-lo ficar al quart compartiment de l’armari.
Havent tancat amb clau el rei, se n’anà a obrir la porta al fuster. La resposta a la salutació d’ell, no fou pas d’allò més cordial:
—Què és aquest armari que em vau fer? —Com? Què us passa? —preguntà el fuster, estranyat. —Aquests compartiments són massa estrets. —Voleu dir? Jo els veig prou bé… —Entreu-hi, i comprovareu que ni vós no hi cabeu. —Déu us faci bona! Si n’hi cabrien quatre, com jo! —retopà el fuster, mentre es
posava a l’armari. I tot just encabit a dins, la dona tancà la porta amb clau. Sense dilació, arreplegà el full
que li havia escrit el valí i se n’anà de dret a veure el guardià de la presó. El seu estimat fou alliberat immediatament, però en saber com se les havia enginyat la seva amant, s’escagarrinà de por:
—I ara què farem? —Ben senzill, fugim de la ciutat i que ens vinguin al darrere amb un pa calent! I, tal dit tal fet. Carregaren tots els entriquells als camells i partiren cap a uns altres
verals.
Tornant als cinc luxuriosos de l’armari, direm que hi romangueren tres dies. Tot i que no els havia entrat res al cos, amb prou feines s’aguantaven les ganes d’orinar. I el fuster fou el primer a canviar l’aigua de les olives, que regalimà al cap del rei. El rei tampoc no se’n va poder estar i buidà la bufeta al cap del visir, i aquest al cap del valí, i aquest al cap del cadi. El pobre cadi, que rebé el pixum de tots, es queixà:
—Què és aquesta porqueria? Encara no tenim prou pena d’estar aquí tancats que ens hàgim de remullar d’orina?
—Cadi! Que Déu us sia bona ajuda! —exclamà el valí en reconèixer-li la veu. —I a vós, valí! —cridà el visir, sorprès de saber que també hi era. —Que Déu us empari, visir! —sentencià el rei, sense dir res més. —Aquesta maleïda barjaula ens ha ensarronat a tots! Només hi falta el rei! —comentà
el visir, sorneguer. —Calleu!, calleu! —salta el sobirà—. Jo he estat el primer que ha caigut a les seves
mans adúlteres! —I jo què he fet, pobre de mi? —es lamentà el fuster—. Tan sols venia a cobrar-me
els quatre dinars de l’armari que m’encarregà i m’hi ha tancat! Davant la impossibilitat de poder fer una altra cosa, iniciaren una animada conversa entre ells, sobretot per assossegar el rei, que era el més afectat.
Els veïns, en no veure la dona per forat ni finestra, decidiren anar a veure què havia
passat. queixoses de fam i de set.
Un cop a dins, els va semblar que sentien, procedents d’aquell armari, unes veus
—En aquest armari hi ha genis! —es digueren. —Aviat els haurem esbandit! Caleu-hi foc! —resolgué un. —No! No ho feu! —cridà el cadi—. Acosteu-vos a l’armari! Som uns quants que
estem tancats aquí dins. No temeu, jo sóc el cadi, us conec a tots. —I qui us hi ha tancat aquí, senyor? —preguntaren els veïns, estupefactes. Ben a contracor, els ho va haver de contar fil per randa. En saber que les màximes
autoritats del reialme eren en aquell armari tancades, els veïns van enviar a buscar un fuster que els en tragués.
Cadi, valí, visir, rei i fuster sortiren un darrere l’altre, els quatre primers amb la roba cridanera que la dona els havia fet posar; en veure’ls d’aquella guisa, la riallada fou general.
De la dona, naturalment, no en van veure ni rastre i ningú no els en va saber donar raó.
—Ja veieu, majestat —va concloure el visir—, quina una els en va preparar aquella dona! I encara en sé una altra que Déu n’hi do!
Traducció de l’àrab: Dolors Cinca

1. Llegeix el text i cerca el significat de les paraules que no entenguis.

2. Aquest conte pertany a l’obra Les mil i una nits, Què en saps?
3- Al principi se’ns cita l’Alcorà, el llibre guia dels musulmans i per tant del reialme on passa aquesta historieta. A partir de les teves lectures i informacions, quin creus que és el paper de la dona i la seva relació amb els homes en els àmbits on els costums es regeixen per aquest llibre sagrat?
4.Tenint en compte alguns comentaris del plantejament de la pregunta anterior, per què es podria dir que aquest conte té implicacions polítiques? Pensa que en aquells temps no hi havia mitjans de comunicació de masses per criticar els governs.
5. Segons Xahrazad, sabem quina era la intenció del visir quan va explicar aquest conte. Després de llegir-lo, creus que ha aconseguit provar que l’astúcia de les dones és certament perniciosa? Justifica la resposta.
6. És possible que, com tanta gent que ha escoltat abans aquesta història, simpatitzis més amb ella que amb els homes poderosos implicats. Qui podria ser responsable d’aquest sentiment final favorable a la dona malgrat la intenció contrària del visir? Fixa’t en qui conta el conte realment.
7. Malgrat algunes paraules poc conegudes perquè no s’usen amb freqüència, el llenguatge del conte és col·loquial i planer. Hi ha, però, força expressions i frases fetes que en el català actual s’estan perdent. Estan subratllades. Copia-les i escriu-ne el significat a partir del context.
8. Una persona misògina és aquella que odia les dones. Per posar un exemple de com es materialitza aquesta aversió pensa que molts acudits que s’expliquen en àmbits masculins són misògins. Trobes algun element de misogínia en aquest conte?

9.Resumeix el text.

3.ca.35

Aquí teniu el conte de què hem parlat avui dematí. Llegiu-lo i  cercau informació sobre O. Henry i E.A.Poe. (per a dimecres 23-5-12).

El regal de Reis

O. Henry

Un dòlar i vuitanta-set centaus. Això era tot. I d’aquests centaus, seixanta eren monedes d’un cèntim. Cèntims estalviats un a un barallant-se amb el botiguer, amb la verdulera i amb el carnisser fins a posar-se roja davant l’acusació silenciosa d’avarícia que implicava un regateig tan obstinat. Della els va comptar tres vegades. Un dòlar i vuitanta-set centaus. I l’endemà era Nadal.

Evidentment, no hi havia res a fer llevat de deixar-se caure en el sofà petit i miserable i posar-se a plorar. I això és el que va fer Della. La qual cosa suggereix com a reflexió moral que la vida està feta de llàgrimes, sospirs i somriures, amb predomini dels sospirs.

Mentre la dona de la casa va passant a poc a poc de la primera etapa a la segona, fem una ullada a la casa, un d’aquests pisos moblats de vuit dòlars a la setmana. No era exactament un lloc miserable, però el departament municipal de mendicitat l’hauria descrit així.

A baix, al vestíbul de l’entrada, hi havia una bústia on ningú no deixaria cap carta, i un timbre elèctric que cap dit faria sonar. També, al costat d’aquell timbre hi havia una targeta amb el nom de «Sr. James Dillingham Young».

Els «Dillingham» havien arribat fins allí portats pel vent d’un anterior període de prosperitat, quan el cap de família guanyava trenta dòlars a la setmana. Ara, quan els ingressos havien baixat a vint dòlars, les lletres del «Dillingham» estaven pensant seriosament de contraure’s en una D modesta i sense pretensions. Però sempre que el senyor James Dillingham Young tornava a casa i obria la porta del pis, la senyora Della Dilllingham Young, que ja us ha estat presentada com a Della, l’acollia amb tot d’abraçades i besos mentre li deia «Jim». Tot això està molt bé.

Della va deixar de plorar i es va empolvorar les galtes. Es va quedar dreta al costat de la finestra i va contemplar melangiosament un gat gris que es passejava sobre una tanca grisa en un pati gris. Demà era Nadal i només tenia un dòlar i vuitanta-set centaus per  comprar un regal per a Jim. Havia passat mesos estalviant cada cèntim, i aquest n’era el resultat. Amb vint dòlars a la setmana no es pot fer gran cosa. Les despeses havien estat més elevades del que havia calculat. Sempre ho són. Només un dòlar i vuitanta-set centaus per  comprar un regal per a Jim. El seu Jim. Havia passat hores molt bones pensant en alguna cosa per a ell que fos bonica. Alguna cosa bella, de qualitat, especial, alguna cosa que mereixés l’honor de pertànyer a Jim.

Entre les finestres de l’habitació hi havia un espill de cos sencer. Potser alguna vegada heu vist un espill d’aquests en un pis de vuit dòlars. Una persona molt prima i àgil, observant la seua imatge reflectida en una ràpida seqüència de franges longitudinals, pot fer-se una idea molt precisa del seu aspecte. Della, com que era esvelta, havia arribat a dominar aquest art.

De sobte es va apartar de la finestra i es va plantar davant de l’espill. Els ulls li lluïen intensament, però abans de vint segons la seua cara va perdre el color. Amb un gest ràpid es va desfer els cabells i els va deixar caure tot al llarg de l’esquena.

Els Dillingham Young tenien dues coses de què tots dos se sentien molt orgullosos. L’una era el rellotge d’or de Jim, que havia estat del seu pare i del seu avi. L’altra eren els cabells de Della. Si la reina de Saba hagués viscut al seu mateix replà, més d’un dia Della s’hauria rentat els cabells i s’hauria abocat a la finestra per eixugar-se’ls amb la brisa, només per mostrar el poc valor que, comparades amb els seus cabells, tenien les joies i els regals de Sa Majestat. I si el rei Salomó hagués estat el conserge, amb tot de tresors apilats al soterrani, Jim s’hauria tret el rellotge de la butxaca cada vegada que passés davant d’ell només per veure com s’estirava la barba d’enveja.

Els cabells esplèndids de Della li van caure sobre els muscles, onejants i refulgents com una cascada d’aigües fosques. Li arribaven fins als genolls i l’embolcallaven com una túnica. Tot seguit, amb un gest nerviós i ràpid, se’ls va tornar a recollir. Va vacil·lar un moment i es va estar dreta mentre una llàgrima o dues s’esclafaven sobre la gastada catifa roja.

Es va posar la jaqueta vella i fosca; es va posar el vell barret també fosc. I amb una revolada de faldilles i amb aquella lluïssor encara als ulls, va obrir nerviosament la porta i va baixar les escales que donaven al carrer.

On es va deturar hi havia un cartell que deia: «Madame Sofronie. Cabells de tota mena.» Della va pujar les escales a corre-cuita i quan va arribar al pis que buscava es va quedar immòbil, panteixant. La Madame, ampla, massa blanca, glacial, tenia un aspecte que no es corresponia amb el nom de «Sofronie».

—Em compraria els cabells? —va preguntar Della.

-Compre cabells —va dir la Madame—. Lleve’s el barret i els farem una ullada.

Della es va desfer els cabells, que van caure com una cascada de color castany.

—Vint dòlars —va dir la Madame, sostenint la massa de cabells amb mà experta.

—Done-me’ls de seguida —va dir Della.

Oh, les dues hores següents van transcórrer volant en ales rosades. Disculpeu la metàfora, tan vulgar. Della va anar de botiga en botiga, cercant un regal per a Jim.

Al final el va trobar. De segur que havia estat fet per a Jim i per a ningú més. No n’hi havia cap com aquell en cap de les botigues, i les havia regirades totes, una per una. Era una cadena de rellotge, de platí, de disseny senzill i sobri, que proclamava el seu valor pel que era i no per cap ornamentació de mal gust, com tot allò que és bo de veres. Era digna del rellotge de Jim. Així que la va veure va saber que havia de ser per a ell. Era com ell: discreta i valuosa. La descripció podia aplicar-se a tots dos. Li’n van cobrar vint-i-un dòlars i se’n va tornar a casa amb els vuitanta-set centaus. Amb aquella cadena al rellotge, Jim podria mirar l’hora a cada moment, fos amb qui fos. Perquè, encara que el rellotge era molt bo, de vegades Jim es mirava l’hora d’amagat a causa del cordó vell de cuiro que feia servir en comptes d’una cadena.

Quan Della va arribar a casa, l’excitació va deixar pas a una certa prudència i moderació. Va treure les tenalletes d’arrissar els cabells, va encendre el gas i es va posar a reparar els desperfectes que la generositat i l’amor havien causat. Cosa que sempre representa, benvolguts amics, una feinada enorme, una feinada titànica.

Al cap d’uns quaranta minuts tenia el cap cobert de rulls minúsculs i atapeïts. Semblava un xiquet que ha fet fugina d’escola. Es va mirar a l’espill, amb deteniment i ull crític.

—Si Jim no em mata —es va dir—, abans de mirar-me per segona vegada, dirà que semble una corista de Coney Island. Però, què podia fer sinó? Què podia fer amb un dòlar i vuitanta-set centaus?

A les set el cafè estava a punt, i la paella, col·locada sobre l’estufa calenta, estava preparada per fregir-hi les costelles.

Jim no arribava mai tard. Della va estrènyer la cadena en la mà tancada i es va asseure en un cantó de la taula, prop de la porta per on ell entrava sempre. Aleshores va sentir els seus passos al capdavall de l’escala, en el primer replanell, i va empal·lidir per un moment. Tenia el costum de resar en silenci per qualsevol cosa i en aquell moment va murmurar: «Déu meu, fes que em trobe encara bonica.»

La porta es va obrir. Jim va entrar i la va tancar darrere seu. Se’l veia prim i molt seriós. Pobre xicot, només tenia vint-i-dos anys i ja havia de carregar amb una família. Necessitava un abric nou i anava sense guants.

Quan va ser dins, Jim es va quedar immòbil com un gos quan olora el rastre d’una guatla.Tenia els ulls fits en Della, i hi havia en ells una expressió que ella no aconseguia entendre, i que li va fer por. No era ira, ni tampoc sorpresa, ni desaprovació, ni horror, ni cap dels sentiments per als quals s’havia preparat. Es limitava a mirar-la de fit a fit amb una expressió estranya.

Della es va alçar i se li va apropar.

—Jim, estimat —va exclamar—, no em mires així. M’he tallat els cabells i els he venut perquè no hauria suportat que passés aquest Nadal sense fer-te un regal. Ja em tornaran a créixer… et té igual, veritat? No he tingut més remei. A mi els cabells em creixen molt de pressa. Digues «Bon Nadal!», Jim, i siguem feliços! No pots imaginar-te quin regal més bonic, quina cosa més bona i més bonica t’he comprat.

—Que t’has tallat els cabells? —va preguntar Jim amb esforç, com si no entengués encara el que passava, tot i l’enorme esforç mental que acabava de fer.

—Me’ls he tallat i els he venut —va dir Della—. Però veritat que t’agrade igual? Veritat que continue sent la mateixa sense els cabells?

Jim va mirar per l’habitació amb curiositat.

—Dius que ja no tens els cabells?—va dir, amb una cara mig idiota.

—No cal que els busques —va dir Della—. Els he venut, ja t’ho he dit, els he venut, això és tot. És la Nit de Nadal, estimat. Porta’t bé amb mi, que ho he fet per tu. Encara que algú pogués comptar els meus cabells un a un —va continuar amb una dolçor sobtada i tendra—, ningú no podria comptar mai el meu amor per tu. Pose les costelles al foc , Jim?

Passada la primera sorpresa, Jim va semblar despertar ràpidament. Va abraçar la seua Della. Mirem discretament durant deu segons en una altra direcció, cap a algun objecte indiferent. Vuit dòlars a la setmana o un milió a l’any… quina diferència hi ha? Un matemàtic o una persona intel·ligent us donaran una resposta equivocada. Els Reis d’Orient portaven regals molt valuosos, però aquest no el tenien. Aquesta afirmació obscura ja s’aclarirà més endavant.

Jim es va treure un paquet de la butxaca de l’abric i el va deixar sobre la taula.

—No penses malament de mi, Dell —va dir. Cap tall, ni cap afaitada o rentada de cabells poden fer que la meua xica m’agrade menys. Però si desemboliques aquest paquet veuràs perquè al principi m’he quedat sense dir res.

Uns dits blancs i destres van deslligar el cordill i van retirar el paper. I aleshores es va sentir un crit d’alegria i desmai; i després, ai!, un canvi ràpid i femení a llàgrimes i laments histèrics, per als quals va caldre recórrer als poders consoladors de l’home de la casa.

Perquè allà, damunt de la taula, hi havia les pintes: el joc de pintes —les dels costats i la de darrere— que durant molt de temps Della havia contemplat amb un sentiment d’adoració en un aparador de Broadway. Eren unes pintes molt boniques, de carei autèntic, amb les vores adornades de brillants, justament del color que millor li anava als seus bells cabells desapareguts. Eren unes pintes cares, ella ho sabia, i el seu cor havia sospirat per elles, encara que sense la més petita esperança d’aconseguir-les mai. I ara eren seues, però les trenes que havien de dur aquells adorns tan anhelats havien desaparegut.

Della les va estrènyer contra el pit i, finalment, va ser capaç d’alçar els ulls, amb una mirada humida, i va dir somrient:

—El cabell em creix molt de pressa, Jim!

I aleshores Della va fer un bot com un gat escaldat i va cridar:

—Oh, oh!

Jim no havia vist encara el seu magnífic regal. Della li’l va mostrar ansiosament sobre la palma de la mà oberta. El metall preciós i mat semblava lluir com si fos un reflex del seu esperit radiant i apassionat.

—No et sembla meravellosa, Jim? He recorregut la ciutat de punta a punta per trobar-la. Ara hauràs de mirar l’hora cent vegades cada dia. Dóna’m el rellotge. Vull veure com li para.

En lloc d’obeir, Jim es va estirar en el sofà, es va posar les mans al bescoll i va somriure.

—Dell —va dir—, deixem ara els nostres regals de Nadal. Són massa bonics per a fer-los servir en aquest moment. He venut el rellotge per comprar-te les pintes. I ara, què et sembla si poses les costelles al foc?

Els Reis d’Orient, com ja sabeu, eren uns savis —uns homes meravellosament savis— que van portar regals al Nen en el pessebre. Ells van inventar l’art de fer regals per Nadal. Com que eren savis, els seus regals sens dubte també ho eren, i potser fins i tot es podien canviar en cas de tenir-los repetits. Us he explicat aquí, com he pogut, la història sense importància de dos joves sense trellat, que vivien en un pis i que, de la manera més absurda, van sacrificar, l’un per l’altre, els dos millors tresors que tenien. Per acabar, diguem als savis d’avui dia que, de tots els qui fan regals, aquests dos eren els més savis. De tots els qui fan i reben regals, els més savis són els éssers com Jim i Della. A tot arreu són els més savis. Ells són els Reis d’Orient.

 

3.ca.34

“REDACCIÓ”Quim Monzó extret de …Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Quaderns Crema
Què vaig fer diumenge. – Diumenge va ser un dia que va fer molt de sol, i vaig anar a passejar amb el papà i la mamà. La mamà duia un vestit beix, amb una “rebeca” de color blanc os, i el papà un pul·lòver blau RAF i uns pantalons grisos i una camisa blanca, oberta. Jo duia un jersei de coll tancat, blau com el pul·lòver del papà, però més clar, i una jaqueta marró, i uns pantalons també marrons, una mica més clars que la jaqueta, i unes wambes vermelles. La mamà duia unes sabates clares i el papà unes de negres. Vam passejar al matí, i vam anar a esmorzar a les Balmoral. Vam esmorzar un suís i una ensaïmada farcida, a mig matí, i jo vaig demanar croissants. Després vam veure les flors, i n’hi havia de roges i grogues i blanques i roses, i fins i tot blaves, que el papà va dir que eren tenyides, i herbes verdes, i violetes, i ocells grossos i petits, i el papà va comprar el diari en un quiosc. També vam mirar aparadors, i el papà li va dir a la mamà que s’afanyés, una vegada que ens estàvem molta estona davant d’un aparador amb jerseis. I després vam asseure’ns en un banc verd, en una plaça, i hi havia una senyora gran, amb els cabells blancs i les galtes molt vermelles, com tomàquets, que donava veces als coloms, i em recordava la iaia, i el papà llegia el diari tota l’estona i jo vaig dir-li que em deixés mirar els dibuixos i em va deixar mig diari i em va dir que no el fes malbé. Després, quan ja pujàvem cap a casa, la mamà, perquè el papà tota l’estona llegia el diari, li va dir que ja n’estava tipa, i li va dir que sempre el llegia i que ja n’estava tipa: que el llegia a casa, esmorzant, dinant, al carrer, caminant o en un bar, o quan passejàvem. I el papà no va dir res i va continuar llegint, i la mamà el va insultar i després era com si li’n sabés greu, i em va besar i després, mentre la mare era a la cuina preparant l’arròs, el papà em va dir no li’n facis cas. Vam dinar arròs amb suc, que no m’agrada, i carn amb pebrots fregits. Els pebrots fregits m’agraden molt, però la carn no, que és molt crua, que la mamà diu que així és més bona, però a mi no m’agrada. M’agrada més la carn que em donen al col·legi, ben cremadeta. Del col·legi no m’agraden els primers plats, mai. En canvi, a casa em donen vi amb gasosa. Al col·legi no. Després, a la tarda, van venir els tiets, amb el cosinet, i els tiets es van posar a parlar a la sala, amb els papàs, i a prendre cafè, i el cosinet i jo vam anar a jugar al jardí, i hi vam jugar a “màdelmans” i amb un futbolí i a pilota, i amb el camió de bombers, i a guerres d’astronautes, i el cosí es va posar molt “tonto” perquè perdia, i a mi és que em molesta molt el cosinet, que no sap perdre, i vaig haver de pegar-li una bufa, i es va posar a plorar molt molt fort i va venir la mamà i la “tieta” i el “tiet”, i la mamà va dir què ha passat, i abans que jo li contestés el cosinet va dir m’ha pegat, i la mamà em va donar una bufetada, i jo també em vaig posar a plorar i vam tornar tots a la sala i la mamà m’agafava de la mà i el papà llegia el diari i fumava un “puro” que li havia portat el tiet, i la mamà va dir-li els nens són al jardí, matant-se, i tu aquí tan tranquil, repapat. La tieta va dir que no tenia importància, però la mamà va dir-li que sempre passava el mateix, que de vegades se n’atipava. Després els tiets van marxar, i quan marxaven el cosí em va fer llengots i jo també li’n vaig fer a ell, i el papà va engegar el televisor, que feien futbol, i la mamà va dir que canviés de canal, que al segon hi feien una pel·lícula, i el papà va dir que no, que estava mirant el partit i que no. 
Després jo vaig anar al jardí, a veure la nina que hi tinc enterrada al costat de l’arbre, i la vaig treure i la vaig acariciar i la vaig renyar perquè no s’havia rentat les mans per dinar i després la vaig tornar a enterrar, i vaig anar a la cuina, i la mamà hi plorava i li vaig dir que no plorés. Després, vaig asseure’m al sofà, al costat del papà, i vaig mirar una estona de partit, però després m’avorria i vaig mirar-me el papà, que era com si tampoc no se’l mirés, el partit, i com si fos en un altre lloc o pensés molt. Van fer anuncis, a la televisió, que és el que més m’agrada, i després la segona part del partit, i jo vaig anar a veure la mamà, que preparava el sopar, i després vam sopar i van fer una pel·lícula de dibuixos animats i les notícies i una pel·lícula antiga, d’una actriu que no sé com es diu, que era rossa i molt maca i amb molta meta. Però aquí em van fer anar a dormir perquè era tard i vaig pujar les escales i me’n vaig anar al llit, i des del llit sentia la pel·lícula i sentia com es barallaven els papàs i discutien, però amb el soroll del televisor no podia sentir ben bé què deien. Després es barallaven a crits i jo vaig baixar del llit per acostar-me a la porta i entendre què deien, però com que tot era a les fosques no m’hi veia bé, només hi havia la llum de la lluna que entrava per la finestra que dóna al jardí, i com que no m’hi veia bé, vaig entrebancar-me i vaig haver de tornar al llit, amb por que vindrien a veure què havia estat aquell soroll, però no van venir. Jo sentia que continuaven discutint. Ara ho sentia millor perquè es veu que havien apagat el televisor, i el papà li deia a la mamà que no l’emprenyés i la insultava i li deia que no tenia ambicions, i la mamà també l’insultava i li deia que se n’anés de casa, i deia el nom d’una dona i la insultava, i després vaig sentir que es trencava alguna cosa de vidre i després vaig sentir els crits més forts, i eren tan forts que no s’entenien, i després vaig sentir un gran crit, molt gros, i després ja no vaig sentir res més. Després vaig sentir molta fressa, però petita, com si arrosseguessin un mòdul del tresillo. Vaig sentir que es tancava la porta del jardí i aleshores vaig tornar a sortir del llit i vaig sentir soroll a fora i vaig mirar per la finestra, i sentia fred als peus, perquè anava descalç, i a fora era fosc i no s’hi veia gens, i em va semblar que el papà cavava al costat de l’arbre i vaig tenir por que hi descobrís la nina i em castigués i vaig tornar al llit i em vaig tapar ben bé, tot, fins i tot la cara, amagada sota els llençols i tot a les fosques i els ulls ben tancats. Vaig sentir que deixaven de cavar i després unes passes que pujaven les escales i jo vaig fer l’adormit, i vaig sentir que s’obria la porta del “quarto” i vaig pensar que devien estar mirant-me, però jo no vaig veure qui em mirava, perquè feia l’adormit i no ho vaig veure. Després van tancar la porta i vaig adormir-me i l’endemà, ahir, el papà va dir-me que la mamà se n’havia anat de casa i després van venir senyors a demanar coses i jo no vaig saber què dir-los i tota l’estona plorava i em van portar a viure a casa dels tiets, i el cosinet sempre em pega, però això ja no va ser el diumenge.

Exercicis (per a dimarts 15-5-12, però els començarem a fer demà a classe):

1. Llegeix el text amb atenció.

2. Cerca un sinònim de les paraules subratllades.

3. Explica el significat de les paraules en negreta.

4. Per què creus que l’autor d’aquest text ha posat algunes paraules entre cometes?

5. Qui és el narrador del text?

6. El narrador ens dóna més informació de la que ell coneix. A quina part del text ho fa? Quina és aquesta informació?

7. Quins recursos fa servir l’autor per adequar el discurs al tipus de narrador?

8. T’ha agradat el conte? Per què?

9. L’autor del conte és Quim Monzó.  En saps alguna cosa?

                                                                                                                                                                                                                                                                         

3.ca.33

Llegeix el text i fes els exercicis de més avall (per a divendres 28-4-12)

Generació Doraemon

Per a aquells que encara no ho sàpiguen, en Doraemon és un personatge de dibuixos animats d’origen japonès que TV3 ha fet famós al nostre país. Es tracta d’un gat amb poders màgics que té una butxaca a la panxa ( talment com un cangur) d’on treu tota mena d’objectes i màquines per tal de satisfer els desitjos i aturar les pors d’en Novita, el nen de la casa on viu. En Novita és un nen malcriat que tot sovint és el blanc de les burles dels seus amics, en Gegant i en Suneo, bàsicament perquè és força maldestre. Com que també és força malestudiant, en Novita rep cada dos per tres els crits de la mestra de l’escola i, és clar, de la seva mare, retratada a la sèrie com una mestressa de casa inculta i, sobretot, histèrica. “Novitaaaaaaaaaaaa!”, és el seu crit de guerra habitual, que encara em ressona a l’oïda tot i que fa algun temps que no veig cap capítol de la sèrie.
Però tornem al personatge d’en Doraemon. Com dèiem, en Novita necessita de manera permanent l’ajut del gat màgic. “Doraemon… vull guanyar en gegant i en Suneo al beisbol”, li comenta el marrec. I ràpidament el gat es treu de la butxaca un bat màgic que li dona força per aconseguir el que sigui. “Els amics m’han fet tal broma i en vull venjar”, diu en Novita. El gat màgic no s’ho pensa dos cops i posa al servei del nen un aparell que li permet riure’s dels seus amiguets. I així, en infinitat de situacions, fins i tot quan el noiet no vol que la mare  sàpiga que ha supès algun examen, en Doraemon protegeix en Novita dels problemes que li arriben del món exterior.

Els comento tota aquesta història perquè sovint tenc la sensació que les generacions de nens i joves que pugen en aquest inici de segle són com petits Novita, constantment protegits i servits per uns pares molt semblants a en Doraemon. “No em ve bé de menjar això o això altre”, insisteixen. Però els pares, tot i que saben, o haurien de saber, que allò que els donen és bo per a la salut i el creixementdels seus fills, acaben cedint, no fos cas que el nen patís algun disgust. Els papes doraemon se senten llavors més tranquils. Almenys el nen no emprenya i està content.

En altres ocasions, els papes doraemon no tenen cap inconvenient – per evitar-se nous problemes-  a complaure qualsevol altra necessitat no urgent dels novites al seu càrrec. I és que a aquests nens  -o no tan nens- se’ls fa mnolt difícil esperar si han decidit que volen una cosa, encara que cinc segons abans de passar davant d’aquell aparador, allò que ara tant desitgen no sabien ni que existís.

Però els papes doraemon no solament satisfan constantment qualsevol desig banal dels seus novites particulars. També els protegeixen de qualsevol esforç o situació que els pugui molestar o provocar un mínim de frustació. Ara bé, lúnic que aconsegueixen d’aquesta manera és tallar la capacitat dels seus fills per obtenir i generar els recursos que necessitaran el dia de demà, és a dir: no els eduquen. De fet, ja ho diu la cançó: ” En Doraemon ho pot fer. De recursos en té molt. A la butxaca màgica trobaràs invents per tot”. I així, qualsevol.

                                                                                              Miquel Riera

1. LLegeix el text amb atenció i cerca al diccionari el significat de les paraules que no entenguis.

2. El text té dues parts clarament diferenciades. Quines són? De què parla cada una? Com es relacionen una amb l’altra?

3. Segons l’autor d’aquest text els pares d’avui dia cometen dos grans errors. Quins són? Assenyala  on ho diu en el text.

4. Comenta el sentit i la intenció de les frases subratllades.

5. Canvia el títol del text.

6. Fes un resum breu del text.

7. De quin tipus de text es tracta?

8 . El text descriu un aspecte de la teva generació. Hi estàs d’acord? T’hi sents identificat? Escriu un text on expressis la teva opinió, tot contestant aquestes dues preguntes.

3.ca.32