3.ca.36

Text per a llegir A CLASSE demà 1 de juny.

LA DONA ASTUTA

Fragment adaptat de Les mil i una nits. Anònim (segles IX-XV)
Nota prèvia: Aquest relat forma part d’una cadena de contes que, segons qui els explica, pretenen demostrar que ja sigui les dones ja sigui els homes, són poc de fiar. Per això Xahrazad, la narradora principal de Les mil i una nits, comença dient que algú l’ha sentit explicar a un visir per convèncer un rei de la maldat de les dones.

M’han explicat, majestat —prosseguí Xahrazad—, que el visir continuà:
—La falsedat és fum, la veritat té peu profund. Majestat, la veritat sempre sura. Heu de saber que l’astúcia de les dones és certament perniciosa, i així figura a l’Alcorà. Ara us explicaré la més grossa que mai s’ha comès: la que va fer una dona a tots els dignataris d’un reialme.
Es veu que la filla d’un comerciant estava casada amb un home que sovint havia de fer llargs viatges. I en un de tants, s’hi va allargar més del compte.
La seva esposa es va sentir terriblement abandonada i s’enamorà d’un jove, també fill de comerciant, que la corresponia. Però en una ocasió el jove es va barallar amb un conciutadà que el denuncià al valí, i per aquest motiu, va ser empresonat immediatament.
A l’enamorada muller del viatger, la mala nova la va fer sortir de polleguera. S’abillà amb la roba més elegant que tenia i es dirigí de dret a veure el valí per lliurar-li un escrit que deia:
«Aquell que vós heu engarjolat és el meu germà, que es va discutir amb un tal; però, a causa del fals testimoni que vós escoltàreu dels qui van presenciar l’incident, ha estat empresonat injustament. Senyor, atesa la meva total i absoluta dependència d’ell, us demano encaridament que el poseu en llibertat.» El valí, havent llegit el missatge, es mirà lascivament la dona i li digué:
—Entreu a casa, mentre el faig presentar perquè us el pugueu endur.
—Senyor, jo sóc sola en aquesta vida. I com que només confio en Déu (Alabat sia!), no puc entrar a casa de ningú.
—Doncs si no puc satisfer el meu desig amb vós, em temo que el vostre germà no serà alliberat —respongué el valí.
—Si això és el que voleu, haureu de venir a casa meva amb temps suficient per acomodar-vos-hi, dormir i romandre-hi tot el dia.
—I on viviu? —digué immediatament el valí, desitjós que arribés el moment de la cita. La dona li digué on vivia, se n’acomiadà i es dirigí a casa del cadi. —Us puc servir en alguna cosa? —Senyor, si us ocupeu del meu cas, Déu us ho pagarà.
—Algú us ha fet una injustícia, potser?
—Us he vingut a veure pel meu germà, que és l’única persona que tinc en aquest món. Arran d’un fals testimoni se l’ha empresonat i us vinc a demanar que intercediu per ell davant el valí.
La dona també despertà en el cadi el desig carnal, i aquest li digué:
—Entreu a casa i acomodeu-vos amb les esclaves mentre jo envio l’ordre al valí perquè alliberi el vostre germà. De bona gana pagaré la fiança a canvi de gaudir de la vostra agradable companyia. La vostra eloqüència m’ha captivat.
—Aquest és l’exemple que doneu al poble, senyor? —Vós mateixa. Si no entreu a casa ja us en podeu anar a trucar a una altra porta. —No creieu que a casa meva, lluny de les mirades d’esclaves, servents i l’incessant
entrar i sortir de gent, seria més discret i tranquil? Us he de confessar que sóc del tot inexperta 8
en aquesta mena d’assumptes, però la necessitat constreny… —Entesos, digueu-me on viviu —va dir el cadi. I ella el cità a la mateixa hora i al mateix lloc que el valí. La tercera visita fou a cal
visir i allà exposà de nou el cas del seu inexistent germà. Segons que sembla, al visir també li va fer peça.
—Si no puc donar gust al meu cos amb vós, el vostre germà no serà pas alliberat.
—Senyor, doncs haurà de ser a casa meva. A més de ser un lloc segur, no queda gaire lluny d’aquí i és curiós i endreçat; ja sabeu quanta netedat i polidesa requereix caure en falta.
—On és casa vostra? —preguntà el visir decidit.
I el convocà per al mateix dia i hora que els altres. Però encara va voler provar la consciència del rei i li anà a sol·licitar l’alliberament del seu germà.
—Qui el va fer empresonar? —El valí, majestat. Ni el rei no es va poder esquitllar de les sagetes de la passió. I de seguida li proposà: —Per què no entreu a palau mentre jo faig presentar el valí a fi que deixi lliure el
vostre germà? —Majestat, si de debò voleu gaudir de la meva companyia, no m’hi entossudiré pas.
Tanmateix, seria un honor per a mi si acceptéssiu de trepitjar casa meva. —Si així ho desitgeu, per mi no hi ha inconvenient —acceptà el rei. I ella l’emplaçà el dia i hora assenyalats als altres. La dona, havent sortit de palau, se n’anà a veure un fuster. —M’agradaria que em diguéssiu quant em pot costar un armari amb quatre postades
disposades de manera que cada compartiment es pugui tancar amb clau. —Uns quatre dinars, però si vós voleu, bella dama, m’ho cobraré de la peça. —Si ha de ser així, feu-ne cinc… amb pany i clau, eh? —Com vós maneu —va fer el fuster, més content que un gínjol. I ella li encarí que li portés l’armari aquell mateix dia sens falta. —Si voleu, espereu-vos un moment, us faig l’armari ara mateix i ja passaré a cobrar-
me’l —li suggerí el fuster. La proposta li va anar com l’anell al dit, car ja se’n va poder anar cap a casa amb
l’armari de cinc postades enllestit. El col·locà a la sala on pensava rebre les visites aparaulades i se n’anà a cal tintorer a tenyir quatre vestits, cada un d’un color diferent.
El dia de la cita múltiple, va fer gran parament de menges, begudes, fruites i perfums, es posà el vestit més elegant del rober, s’empolainà i es perfumà.
A més a més, va cobrir el terra del lloc on rebria les visites amb les més valuoses catifes i es disposà a esperar el primer.
El cadi fou el més puntual. Ella li féu cortesia i tots els honors de consuetud i el va fer seure al lloc que havia disposat. Entre carantoines i plasenteries, el cadi aviat començà a pensar no pas amb el cap sinó amb l’entrecuix, peró ella el va saber aturar:
—Senyor, traieu-vos la roba, estareu més a gust. Aquí teniu una túnica i un vel de color groc, mentre jo vaig a buscar el menjar us ho podeu posar.
No havia tingut temps de fer una passa que trucaren a la porta. —Qui hi deu haver? —preguntà el cadi. —El meu marit! —I… què faig? On vaig? —digué, escagarrinat.
—No tingueu por. Fiqueu-vos en aquest armari. —On vós vulgueu. I el va fer posar al compartiment inferior de l’armari i el tancàamb clau. El segon visitant era el valí. —Senyor, sou a casa vostra —li va dir, després de les reverències i de fer-lo passar
cap a la sala—. I jo sóc a la vostra disposició, per servir-vos en tot el que calgui. Ja que heu de passar el dia aquí potser que us tragueu la roba i us poseu aquesta camisa de dormir de color vermell que us he preparat a posta.
Ella li guardà la roba que es va treure i, abans de seure a la seva vora, li posà un cassigall també vermell al cap. Un cop iniciat el joc amorós, i quan ell ja s’havia excitat, la dona li demanà:
—Senyor, com que aquest dia us el dedico tot a vós i ningú més no el compartirà, vull que em feu l’ordre d’alliberament del meu germà; així estaré tranquil·la.
—Només faltaria! Ara mateix! —accedí, complaent.
El missatge que dirigí al carceller fou el següent: «Així que us arribi aquesta missiva, deixeu immediatament en tal en llibertat i, sobretot, no feu cap pregunta a qui us porta el full.» El rubricà i el lliurà a la dona, que, havent aconseguit el que volia, es tornà a enjogassar amb ell.
Però el tercer convidat no es va fer esperar. —Qui ve, ara? —preguntà el valí, astorat. —El meu marit! —I què faré, jo?
—De moment, fiqueu-vos en aquest armari. Jo vaig a veure si el faig fora i torno de seguida —respongué ella, mentre l’empenyia cap al segon compartiment de l’armari per tancar-l’hi.
S’ha de dir que, com és obvi, tota la conversa que ells dos havien mantingut l’havia sentit el cadi de l’armari estant!
El que havia trucat ara a la porta era el visir.
—Senyor —el saludà ella, amb una profunda reverència—, és un gran honor tenir-vos a casa. Preguem a Déu perquè puguem fruir de la trobada!
Tan bon punt s’hagué assegut, ella li digué:
—Canvieu-vos la roba, estareu més còmode. Poseu-vos aquesta bata llarga de color blau i aquest caperó roig —li deia, oferint-li les peces—, són més adients per degustar l’àpat, passar-s’ho bé i dormir, que no pas els formals vestits del visirat.
El visir, cec de desig, s’estirà amb ella al divan, però no li resultà tan fàcil com ell es pensava. Cada vegada que volia complir l’obra carnal ella el dissuadia de fer-ho amb dolces paraules i gestos delicats:
—Tranquil, ja tenim temps… I, mentrestant, el quart convidat trucà a la porta. —Qui havia de venir? —El meu marit! —I ara què? —va fer el visir, incorporant-se d’un bot. —Mentre distrec el meu marit, us poseu en aquest armari. El rei havia acudit. Ella el
conduí amb tota delicadesa i cortesia cap al divan i el convidà a seure. —Majestat, és un honor tan gran tenir-vos a casa, que ni amb el món sencer no us
podria pagar un sol dels passos que heu fet per venir. Si em permeteu, majestat, us donaré un consell.
—Digueu, digueu.
—Us hi hauríeu de posar bé i per això em sembla que fóra millor que us traguéssiu la roba —li suggerí ella.
El rei es va treure el vestit que duia, que devia valer no menys de mil dinars, i ella li engiponà un retall i un turbant que no arribava ni de bon tros a deu direms. Un cop fet això, ella es disposà a afalagar-lo i manyuclar-lo; i tot, davant el testimoni silenciós dels qui ja eren tancats a l’armari. Sa majestat li posà la mà al coll per estrènyer-la contra el seu cos, però ella l’aturà amb unes paraules:
—Majestat, havia desitjat tant tenir-vos a la vora! No us cal córrer, obtindreu el que us vaig prometre.
I mentre intercanviaven quatre paraules, trucaren a la porta. —Qui hi deu haver? —preguntà el sobirà. —El meu marit! —Doncs fes-lo fora a les bones, perquè si no jo el faré fora a les males, entesos? —No us amoïneu, que jo sé com tractar-lo…
—I jo què faig?
—Veniu —li digué ella, agafant-lo per la mà i fent-lo ficar al quart compartiment de l’armari.
Havent tancat amb clau el rei, se n’anà a obrir la porta al fuster. La resposta a la salutació d’ell, no fou pas d’allò més cordial:
—Què és aquest armari que em vau fer? —Com? Què us passa? —preguntà el fuster, estranyat. —Aquests compartiments són massa estrets. —Voleu dir? Jo els veig prou bé… —Entreu-hi, i comprovareu que ni vós no hi cabeu. —Déu us faci bona! Si n’hi cabrien quatre, com jo! —retopà el fuster, mentre es
posava a l’armari. I tot just encabit a dins, la dona tancà la porta amb clau. Sense dilació, arreplegà el full
que li havia escrit el valí i se n’anà de dret a veure el guardià de la presó. El seu estimat fou alliberat immediatament, però en saber com se les havia enginyat la seva amant, s’escagarrinà de por:
—I ara què farem? —Ben senzill, fugim de la ciutat i que ens vinguin al darrere amb un pa calent! I, tal dit tal fet. Carregaren tots els entriquells als camells i partiren cap a uns altres
verals.
Tornant als cinc luxuriosos de l’armari, direm que hi romangueren tres dies. Tot i que no els havia entrat res al cos, amb prou feines s’aguantaven les ganes d’orinar. I el fuster fou el primer a canviar l’aigua de les olives, que regalimà al cap del rei. El rei tampoc no se’n va poder estar i buidà la bufeta al cap del visir, i aquest al cap del valí, i aquest al cap del cadi. El pobre cadi, que rebé el pixum de tots, es queixà:
—Què és aquesta porqueria? Encara no tenim prou pena d’estar aquí tancats que ens hàgim de remullar d’orina?
—Cadi! Que Déu us sia bona ajuda! —exclamà el valí en reconèixer-li la veu. —I a vós, valí! —cridà el visir, sorprès de saber que també hi era. —Que Déu us empari, visir! —sentencià el rei, sense dir res més. —Aquesta maleïda barjaula ens ha ensarronat a tots! Només hi falta el rei! —comentà
el visir, sorneguer. —Calleu!, calleu! —salta el sobirà—. Jo he estat el primer que ha caigut a les seves
mans adúlteres! —I jo què he fet, pobre de mi? —es lamentà el fuster—. Tan sols venia a cobrar-me
els quatre dinars de l’armari que m’encarregà i m’hi ha tancat! Davant la impossibilitat de poder fer una altra cosa, iniciaren una animada conversa entre ells, sobretot per assossegar el rei, que era el més afectat.
Els veïns, en no veure la dona per forat ni finestra, decidiren anar a veure què havia
passat. queixoses de fam i de set.
Un cop a dins, els va semblar que sentien, procedents d’aquell armari, unes veus
—En aquest armari hi ha genis! —es digueren. —Aviat els haurem esbandit! Caleu-hi foc! —resolgué un. —No! No ho feu! —cridà el cadi—. Acosteu-vos a l’armari! Som uns quants que
estem tancats aquí dins. No temeu, jo sóc el cadi, us conec a tots. —I qui us hi ha tancat aquí, senyor? —preguntaren els veïns, estupefactes. Ben a contracor, els ho va haver de contar fil per randa. En saber que les màximes
autoritats del reialme eren en aquell armari tancades, els veïns van enviar a buscar un fuster que els en tragués.
Cadi, valí, visir, rei i fuster sortiren un darrere l’altre, els quatre primers amb la roba cridanera que la dona els havia fet posar; en veure’ls d’aquella guisa, la riallada fou general.
De la dona, naturalment, no en van veure ni rastre i ningú no els en va saber donar raó.
—Ja veieu, majestat —va concloure el visir—, quina una els en va preparar aquella dona! I encara en sé una altra que Déu n’hi do!
Traducció de l’àrab: Dolors Cinca

1. Llegeix el text i cerca el significat de les paraules que no entenguis.

2. Aquest conte pertany a l’obra Les mil i una nits, Què en saps?
3- Al principi se’ns cita l’Alcorà, el llibre guia dels musulmans i per tant del reialme on passa aquesta historieta. A partir de les teves lectures i informacions, quin creus que és el paper de la dona i la seva relació amb els homes en els àmbits on els costums es regeixen per aquest llibre sagrat?
4.Tenint en compte alguns comentaris del plantejament de la pregunta anterior, per què es podria dir que aquest conte té implicacions polítiques? Pensa que en aquells temps no hi havia mitjans de comunicació de masses per criticar els governs.
5. Segons Xahrazad, sabem quina era la intenció del visir quan va explicar aquest conte. Després de llegir-lo, creus que ha aconseguit provar que l’astúcia de les dones és certament perniciosa? Justifica la resposta.
6. És possible que, com tanta gent que ha escoltat abans aquesta història, simpatitzis més amb ella que amb els homes poderosos implicats. Qui podria ser responsable d’aquest sentiment final favorable a la dona malgrat la intenció contrària del visir? Fixa’t en qui conta el conte realment.
7. Malgrat algunes paraules poc conegudes perquè no s’usen amb freqüència, el llenguatge del conte és col·loquial i planer. Hi ha, però, força expressions i frases fetes que en el català actual s’estan perdent. Estan subratllades. Copia-les i escriu-ne el significat a partir del context.
8. Una persona misògina és aquella que odia les dones. Per posar un exemple de com es materialitza aquesta aversió pensa que molts acudits que s’expliquen en àmbits masculins són misògins. Trobes algun element de misogínia en aquest conte?

9.Resumeix el text.

Practiques amb el crocodile

El Crocodile Clips és un programa que ens serveix per simular circuits elèctrics amb l’ordinador.  Ens serveix per entendre com funcionen els circuits sense necessitat de muntar-los realment.

Aquí teniu una sèrie de pràctiques per fer amb el cocodrile:
Heu de fer la pràctica 8 i la pràctica 9.

Roma antigua

Magnituds elèctiques i llei d’Ohm

A partir de la presentació que us vaig penjar al post resum electricitat respon les preguntes següents:

  1. Què és la intensitat? Amb quina unitat es mesura?
  2. Què és el voltatge? Amb quina unitat es mesura?
  3. Què és la resistència? Amb quina unitat es mesura?
  4. Escriu la llei d’Ohm en les seves tres variants:
  • Per calcular la intensitat
  • Per calcular el voltatge
  • Per calcular la resistència

5. Comprova la llei d’Ohm, fent els 3 exercicis d’aquest enllaç:

http://www.edu365.cat/eso/muds/ciencies/ohm/practica/

6. Fes l’activitat 17 de la pàgina173 del llibre.

Després pots comprovar el resultat d’aquest exercici i la llei d’Ohm, en general, a partir de l’ animació que trobaràs a aquest enllaç. Has de triar la pestanya d’Electrònica Analògica, després Llei d’Ohm i per acabar Introducció.

http://www.xtec.cat/~ccapell/

Circuits en sèrie i circuits en paral·lel

 

Ves a l’apartat 3 de l’enllaç següent i respon aquestes preguntes:

http://www.librosvivos.net/smtc/hometc.asp?temaclave=1021

  1. Fes l’esquema d’un circuit en sèrie
  2. Què passa si es fon una bombeta en un circuit en sèrie?.
  3. Què els passa al voltatge i a la intensitat d’un circuit en sèrie?
  4. Fes l’esquema d’un circuit en paral·lel
  5. Què passa si es fon una bombeta en un circuit en paral·lel?.
  6. Què els passa al voltatge i a la intensitat d’un circuit en paral·lel?
  7. Fes l’activitat connexió de circuits

El Barroc a la ciutat de Palma

Aquí teniu el qüestionari per avaluar la visita del barroc a Palma (cliqueu sobre l’enllaç). Recordeu que haureu de respondre les qüestions al quadern del tema.

guiamemoria

3.ca.35

Aquí teniu el conte de què hem parlat avui dematí. Llegiu-lo i  cercau informació sobre O. Henry i E.A.Poe. (per a dimecres 23-5-12).

El regal de Reis

O. Henry

Un dòlar i vuitanta-set centaus. Això era tot. I d’aquests centaus, seixanta eren monedes d’un cèntim. Cèntims estalviats un a un barallant-se amb el botiguer, amb la verdulera i amb el carnisser fins a posar-se roja davant l’acusació silenciosa d’avarícia que implicava un regateig tan obstinat. Della els va comptar tres vegades. Un dòlar i vuitanta-set centaus. I l’endemà era Nadal.

Evidentment, no hi havia res a fer llevat de deixar-se caure en el sofà petit i miserable i posar-se a plorar. I això és el que va fer Della. La qual cosa suggereix com a reflexió moral que la vida està feta de llàgrimes, sospirs i somriures, amb predomini dels sospirs.

Mentre la dona de la casa va passant a poc a poc de la primera etapa a la segona, fem una ullada a la casa, un d’aquests pisos moblats de vuit dòlars a la setmana. No era exactament un lloc miserable, però el departament municipal de mendicitat l’hauria descrit així.

A baix, al vestíbul de l’entrada, hi havia una bústia on ningú no deixaria cap carta, i un timbre elèctric que cap dit faria sonar. També, al costat d’aquell timbre hi havia una targeta amb el nom de «Sr. James Dillingham Young».

Els «Dillingham» havien arribat fins allí portats pel vent d’un anterior període de prosperitat, quan el cap de família guanyava trenta dòlars a la setmana. Ara, quan els ingressos havien baixat a vint dòlars, les lletres del «Dillingham» estaven pensant seriosament de contraure’s en una D modesta i sense pretensions. Però sempre que el senyor James Dillingham Young tornava a casa i obria la porta del pis, la senyora Della Dilllingham Young, que ja us ha estat presentada com a Della, l’acollia amb tot d’abraçades i besos mentre li deia «Jim». Tot això està molt bé.

Della va deixar de plorar i es va empolvorar les galtes. Es va quedar dreta al costat de la finestra i va contemplar melangiosament un gat gris que es passejava sobre una tanca grisa en un pati gris. Demà era Nadal i només tenia un dòlar i vuitanta-set centaus per  comprar un regal per a Jim. Havia passat mesos estalviant cada cèntim, i aquest n’era el resultat. Amb vint dòlars a la setmana no es pot fer gran cosa. Les despeses havien estat més elevades del que havia calculat. Sempre ho són. Només un dòlar i vuitanta-set centaus per  comprar un regal per a Jim. El seu Jim. Havia passat hores molt bones pensant en alguna cosa per a ell que fos bonica. Alguna cosa bella, de qualitat, especial, alguna cosa que mereixés l’honor de pertànyer a Jim.

Entre les finestres de l’habitació hi havia un espill de cos sencer. Potser alguna vegada heu vist un espill d’aquests en un pis de vuit dòlars. Una persona molt prima i àgil, observant la seua imatge reflectida en una ràpida seqüència de franges longitudinals, pot fer-se una idea molt precisa del seu aspecte. Della, com que era esvelta, havia arribat a dominar aquest art.

De sobte es va apartar de la finestra i es va plantar davant de l’espill. Els ulls li lluïen intensament, però abans de vint segons la seua cara va perdre el color. Amb un gest ràpid es va desfer els cabells i els va deixar caure tot al llarg de l’esquena.

Els Dillingham Young tenien dues coses de què tots dos se sentien molt orgullosos. L’una era el rellotge d’or de Jim, que havia estat del seu pare i del seu avi. L’altra eren els cabells de Della. Si la reina de Saba hagués viscut al seu mateix replà, més d’un dia Della s’hauria rentat els cabells i s’hauria abocat a la finestra per eixugar-se’ls amb la brisa, només per mostrar el poc valor que, comparades amb els seus cabells, tenien les joies i els regals de Sa Majestat. I si el rei Salomó hagués estat el conserge, amb tot de tresors apilats al soterrani, Jim s’hauria tret el rellotge de la butxaca cada vegada que passés davant d’ell només per veure com s’estirava la barba d’enveja.

Els cabells esplèndids de Della li van caure sobre els muscles, onejants i refulgents com una cascada d’aigües fosques. Li arribaven fins als genolls i l’embolcallaven com una túnica. Tot seguit, amb un gest nerviós i ràpid, se’ls va tornar a recollir. Va vacil·lar un moment i es va estar dreta mentre una llàgrima o dues s’esclafaven sobre la gastada catifa roja.

Es va posar la jaqueta vella i fosca; es va posar el vell barret també fosc. I amb una revolada de faldilles i amb aquella lluïssor encara als ulls, va obrir nerviosament la porta i va baixar les escales que donaven al carrer.

On es va deturar hi havia un cartell que deia: «Madame Sofronie. Cabells de tota mena.» Della va pujar les escales a corre-cuita i quan va arribar al pis que buscava es va quedar immòbil, panteixant. La Madame, ampla, massa blanca, glacial, tenia un aspecte que no es corresponia amb el nom de «Sofronie».

—Em compraria els cabells? —va preguntar Della.

-Compre cabells —va dir la Madame—. Lleve’s el barret i els farem una ullada.

Della es va desfer els cabells, que van caure com una cascada de color castany.

—Vint dòlars —va dir la Madame, sostenint la massa de cabells amb mà experta.

—Done-me’ls de seguida —va dir Della.

Oh, les dues hores següents van transcórrer volant en ales rosades. Disculpeu la metàfora, tan vulgar. Della va anar de botiga en botiga, cercant un regal per a Jim.

Al final el va trobar. De segur que havia estat fet per a Jim i per a ningú més. No n’hi havia cap com aquell en cap de les botigues, i les havia regirades totes, una per una. Era una cadena de rellotge, de platí, de disseny senzill i sobri, que proclamava el seu valor pel que era i no per cap ornamentació de mal gust, com tot allò que és bo de veres. Era digna del rellotge de Jim. Així que la va veure va saber que havia de ser per a ell. Era com ell: discreta i valuosa. La descripció podia aplicar-se a tots dos. Li’n van cobrar vint-i-un dòlars i se’n va tornar a casa amb els vuitanta-set centaus. Amb aquella cadena al rellotge, Jim podria mirar l’hora a cada moment, fos amb qui fos. Perquè, encara que el rellotge era molt bo, de vegades Jim es mirava l’hora d’amagat a causa del cordó vell de cuiro que feia servir en comptes d’una cadena.

Quan Della va arribar a casa, l’excitació va deixar pas a una certa prudència i moderació. Va treure les tenalletes d’arrissar els cabells, va encendre el gas i es va posar a reparar els desperfectes que la generositat i l’amor havien causat. Cosa que sempre representa, benvolguts amics, una feinada enorme, una feinada titànica.

Al cap d’uns quaranta minuts tenia el cap cobert de rulls minúsculs i atapeïts. Semblava un xiquet que ha fet fugina d’escola. Es va mirar a l’espill, amb deteniment i ull crític.

—Si Jim no em mata —es va dir—, abans de mirar-me per segona vegada, dirà que semble una corista de Coney Island. Però, què podia fer sinó? Què podia fer amb un dòlar i vuitanta-set centaus?

A les set el cafè estava a punt, i la paella, col·locada sobre l’estufa calenta, estava preparada per fregir-hi les costelles.

Jim no arribava mai tard. Della va estrènyer la cadena en la mà tancada i es va asseure en un cantó de la taula, prop de la porta per on ell entrava sempre. Aleshores va sentir els seus passos al capdavall de l’escala, en el primer replanell, i va empal·lidir per un moment. Tenia el costum de resar en silenci per qualsevol cosa i en aquell moment va murmurar: «Déu meu, fes que em trobe encara bonica.»

La porta es va obrir. Jim va entrar i la va tancar darrere seu. Se’l veia prim i molt seriós. Pobre xicot, només tenia vint-i-dos anys i ja havia de carregar amb una família. Necessitava un abric nou i anava sense guants.

Quan va ser dins, Jim es va quedar immòbil com un gos quan olora el rastre d’una guatla.Tenia els ulls fits en Della, i hi havia en ells una expressió que ella no aconseguia entendre, i que li va fer por. No era ira, ni tampoc sorpresa, ni desaprovació, ni horror, ni cap dels sentiments per als quals s’havia preparat. Es limitava a mirar-la de fit a fit amb una expressió estranya.

Della es va alçar i se li va apropar.

—Jim, estimat —va exclamar—, no em mires així. M’he tallat els cabells i els he venut perquè no hauria suportat que passés aquest Nadal sense fer-te un regal. Ja em tornaran a créixer… et té igual, veritat? No he tingut més remei. A mi els cabells em creixen molt de pressa. Digues «Bon Nadal!», Jim, i siguem feliços! No pots imaginar-te quin regal més bonic, quina cosa més bona i més bonica t’he comprat.

—Que t’has tallat els cabells? —va preguntar Jim amb esforç, com si no entengués encara el que passava, tot i l’enorme esforç mental que acabava de fer.

—Me’ls he tallat i els he venut —va dir Della—. Però veritat que t’agrade igual? Veritat que continue sent la mateixa sense els cabells?

Jim va mirar per l’habitació amb curiositat.

—Dius que ja no tens els cabells?—va dir, amb una cara mig idiota.

—No cal que els busques —va dir Della—. Els he venut, ja t’ho he dit, els he venut, això és tot. És la Nit de Nadal, estimat. Porta’t bé amb mi, que ho he fet per tu. Encara que algú pogués comptar els meus cabells un a un —va continuar amb una dolçor sobtada i tendra—, ningú no podria comptar mai el meu amor per tu. Pose les costelles al foc , Jim?

Passada la primera sorpresa, Jim va semblar despertar ràpidament. Va abraçar la seua Della. Mirem discretament durant deu segons en una altra direcció, cap a algun objecte indiferent. Vuit dòlars a la setmana o un milió a l’any… quina diferència hi ha? Un matemàtic o una persona intel·ligent us donaran una resposta equivocada. Els Reis d’Orient portaven regals molt valuosos, però aquest no el tenien. Aquesta afirmació obscura ja s’aclarirà més endavant.

Jim es va treure un paquet de la butxaca de l’abric i el va deixar sobre la taula.

—No penses malament de mi, Dell —va dir. Cap tall, ni cap afaitada o rentada de cabells poden fer que la meua xica m’agrade menys. Però si desemboliques aquest paquet veuràs perquè al principi m’he quedat sense dir res.

Uns dits blancs i destres van deslligar el cordill i van retirar el paper. I aleshores es va sentir un crit d’alegria i desmai; i després, ai!, un canvi ràpid i femení a llàgrimes i laments histèrics, per als quals va caldre recórrer als poders consoladors de l’home de la casa.

Perquè allà, damunt de la taula, hi havia les pintes: el joc de pintes —les dels costats i la de darrere— que durant molt de temps Della havia contemplat amb un sentiment d’adoració en un aparador de Broadway. Eren unes pintes molt boniques, de carei autèntic, amb les vores adornades de brillants, justament del color que millor li anava als seus bells cabells desapareguts. Eren unes pintes cares, ella ho sabia, i el seu cor havia sospirat per elles, encara que sense la més petita esperança d’aconseguir-les mai. I ara eren seues, però les trenes que havien de dur aquells adorns tan anhelats havien desaparegut.

Della les va estrènyer contra el pit i, finalment, va ser capaç d’alçar els ulls, amb una mirada humida, i va dir somrient:

—El cabell em creix molt de pressa, Jim!

I aleshores Della va fer un bot com un gat escaldat i va cridar:

—Oh, oh!

Jim no havia vist encara el seu magnífic regal. Della li’l va mostrar ansiosament sobre la palma de la mà oberta. El metall preciós i mat semblava lluir com si fos un reflex del seu esperit radiant i apassionat.

—No et sembla meravellosa, Jim? He recorregut la ciutat de punta a punta per trobar-la. Ara hauràs de mirar l’hora cent vegades cada dia. Dóna’m el rellotge. Vull veure com li para.

En lloc d’obeir, Jim es va estirar en el sofà, es va posar les mans al bescoll i va somriure.

—Dell —va dir—, deixem ara els nostres regals de Nadal. Són massa bonics per a fer-los servir en aquest moment. He venut el rellotge per comprar-te les pintes. I ara, què et sembla si poses les costelles al foc?

Els Reis d’Orient, com ja sabeu, eren uns savis —uns homes meravellosament savis— que van portar regals al Nen en el pessebre. Ells van inventar l’art de fer regals per Nadal. Com que eren savis, els seus regals sens dubte també ho eren, i potser fins i tot es podien canviar en cas de tenir-los repetits. Us he explicat aquí, com he pogut, la història sense importància de dos joves sense trellat, que vivien en un pis i que, de la manera més absurda, van sacrificar, l’un per l’altre, els dos millors tresors que tenien. Per acabar, diguem als savis d’avui dia que, de tots els qui fan regals, aquests dos eren els més savis. De tots els qui fan i reben regals, els més savis són els éssers com Jim i Della. A tot arreu són els més savis. Ells són els Reis d’Orient.